Jump to content

Equacions Bat

From Wikiversity

Material orientat a 1r de batxillerat connectat amb els temes d'inequacions a programació lineal, i de funcions a límits i derivades arribant a optimització.

Rigorositat orientat a didàctica donant la idea més intuïtiva oberta al vertader rigor de la matèria.

Introducció

[edit]

En aquesta secció es treballen equacions d'una variable i equacions de dos variables i les analitzarem interpretant-les com a funcions.

Es veuran equacions d'una sola variable de la forma f(x)=0. Com a mètode de connexió s'introdueix les funcions de la forma y=f(x) on aquesta variable de més, y, permet l'estudi gràfic en el pla, millora la interpretació gràfica, la resolució de l'equació i dominant el sentit de l'equació, per poder fer conjectures sobre les solucions.

Es veuran equacions de dos variables de la forma f(x,y)=0. Aquestes equacions no tenen una interpretació funcional en general, ja que la seva representació és més complexa que una funció amb aquest objectiu s'utilitzen eines per representar-les. També es veuran sistemes de dos equacions de dos variables.

Equacions d'una variable

[edit]

Es resoldran equacions del tipus:

f(x)=0

I les solucions són de la forma:

x1=a,x2=b,x3=c,x4=d,….

També hi ha equacions que no tenen cap solució.

Paral·lelament farem la representació de les funcions del tipus y=f(x) per fer connexió amb comparacions, en aquest cas les solucions buscades coincideix amb la intersecció de l'eix x i el gràfic de la funció, és a dir y=0.

Equacions polinòmiques

[edit]

Les equacions polinòmiques en general es poden sintetitzar de la forma:

anxn+an−1xn−1+…+a4x4+a3x3+a2x2+a1x1+a0=0

On els coeficients de cada terme és ai∈ℝ.

El grau del polinomi ens indica la quantitat màxima de solucions que té l'equació, la mínima sempre és cap solució.[1]

Equacions lineals

[edit]

Les equacions lineals són les equacions que es poden sintetitzar en la forma:

ax+b=0 on a,b∈ℝ.

De fet és un polinomi de primer grau igualat a zero i que si construïm la funció f(x)=ax+b pot representar totes les rectes al pla, menys les rectes verticals que són equacions del tipus x=k.[2]

Les equacions com y=ax+b formen part de les equacions de la forma ax+by+c=0, que si són totes les rectes possibles en el pla i que en realitat són equacions del tipus f(x,y)=0, és a dir, té les variables x i y.

Exemples comparatius
[edit]

1) f(x)=3x−2 és una recta no horitzontal i, per tant, com a funció y=f(x) el seu gràfic creua l'eix x al punt solució x=23.

¿Quan es creua el gràfic amb l'eix y? només s'ha de fer que x=0 i, a partir de y=3⋅(0)−2, s'obté que y=−2. També es pot dir que la solució és el punt (x,y)=(0,−2).

2) f(x)=5 és una recta horitzontal i, per tant, com a funció y=f(x) el seu gràfic no creua l'eix x.

3) x=5 com a equació és una recta vertical.

Equacions de segon grau

[edit]
Les equacions de segon grau són equacions que en simplificar-les són del tipus ax2+bx+c=0 on almenys a sigui diferent de zero amb resolució x=−b±b2l−4ac2a.

Les dues solucions sense ordre fixat en realitat són:

x1=−b+b2l−4ac2a i x2=−b−b2l−4ac2a

Això és degut al signe de ± que informa de dues possibilitats una de positiva i un altre de negativa.

Exemple i resolució:

x2+5x−6=0 ⇔x=−5±52l−4⋅1⋅(−6)2⋅1 ⇔x=−5±72 ⇒{x1=1x2=−6.
Al-Juarismi va introduir la resolució per quadratura al voltant de l'any 820 d.C.
Nota:

Quan el discriminant de la resolució de la equació de 2n grau △=b2−4ac<0, llavors no té solució en els nombres reals, però existeix o es pot construir de forma natural un conjunt més gran anomenat nombres complexos ℂ, i és a dir, té els nombres reals amb una dimensió més anomenada imaginària 𝕀, i on aquests polinomis factoritzen sempre.

Els nombre complexos es construeixen amb la següent notació: z=a+bi∈ℂ=ℝ×𝕀
Interpretació gràfica

Una conseqüència del sistema de resolució és la factorització immediata sempre que tingui solucions als nombres reals:

ax2+bx+c=0 ⇔a⋅(x−x1)⋅(x−x2)=0
Tot i que es factoritza perfectament si l'equació té solucions dins dels nombres reals, ℝ, no hem de oblidar la constant a a la seva factorització.
Observació sobre el discriminant Δ=b2−4ac

Què passa si el discriminant fos positiu: ±Δ?

  • Té 2 solucions diferents.
  • El polinomi factoritza: ax2+bx+c =a⋅(x−x1)⋅(x−x2)
  • El seu gràfic és una paràbola que talla dos cops l'eix X.

Què passa si el discriminant fos zero: ±Δ=±0=0?

  • Té una solució.
  • El polinomi factoritza: ax2+bx+c =a⋅(x−x1)2
  • El seu gràfic és una paràbola que talla un sol cops l'eix X.

Què passa si el discriminant fos negatiu: ±Δ=±−|Δ|=?

  • No té una solució als nombres reals, però en cursos determinats es pot considerar que són dos solucions amb nombres complexos.
  • El polinomi per tant no factoritza als nombres reals.
  • El seu gràfic és una paràbola que no talla mai l'eix X.

Què passa en modificar les constants a i c?

  • Si a>0 llavors les branques de la paràbola van cap amunt.
  • Mentre més gran és a llavors més allargada o més estreta és la paràbola.
  • Si a<0 llavors les branques de la paràbola van cap avall.
  • Mentre més petita és a llavors més allargada o més estreta és la paràbola.
El valors de c fa desplaçaments verticals de les paràboles:
  • Mentre més gran és, puja més la paràbola.
  • Mentre més petit és, baixa més la paràbola.

Equacions racionals

[edit]

Les equacions irracionals en general es poden sintetitzar en la forma:

P(x)Q(x)=0 on P(x)iQ(x) són polinomis.

El grau del polinomi del numerador ens indica la quantitat màxima de solucions que pot haver-hi a l'equació com si fos una equació polinòmica.

Equacions irracionals

[edit]
Propietats
f(x)2=g(x) ⇔f(x)=±g(x)
Si la hipòtesi és que f(x)2=g(x) vol dir que només busquem solucions de x de ℝ on g(x)⩾0, ja que f(x)2 sempre és positiva per culpa del quadrat.
  • no hi ha cap problema en fer la arrel de g(x) doncs l'arrel té el domini a [0,∞) que és on estan totes les possibles solucions.
  • Hi ha la possibilitat que f(x)<0 per alguna x, per això es considera la possibilitat que l'arrel g(x) sigui negativa.

Amb aquestes dues casuístiques assegurem una recerca exhaustivitat per arribar a les solucions, es a dir, que no es perden possibles solucions per aquest camí.

Per provar que f(x)=±g(x) ⇒f(x)2=g(x) cal observar:

  • Si tenim el cas f(x)=g(x) les solucions d'x són valors reals on g(x)⩾0 i f(x)⩾0, aquesta darrera equació és perquè l'arrel és sempre positiva.
  • Si tenim el cas f(x)=−g(x) les solucions d'x són valors reals on g(x)⩾0 i f(x)⩽0, aquesta darrera equació és perquè l'arrel és sempre negativa.

Llavors o un o l'altre impliquen la segona igualtat exhaustivament.

Observació

Si s'escriu f2(x) vol dir que és (f(x))2 i si s'escriu fx2 vol dir que és f(x2). Ara cal evitar f(x)2 que s'utilitza aquí i començar a escriure el que significa f2(x), ja que es fàcil de confondre amb f(x2).

f(x)2=g(x)2 ⇔f(x)=±g(x)
Aplicant l'anterior propietat, un dels quadrats passa amb arrel:
f(x)2=g(x)2 ⇔f(x)=±g(x)2

I està ben definit, docs per definició l'arrel i el quadrat són funcions inverses a [0,∞) i g(x)⩾0 llavors g(x)2=g(x)

f(x)=g(x) ⇒f(x)=g(x)
S'ha de recordar que és obligat prendre les solucions d'x com a un valor real on g(x)⩾0 i f(x)⩾0.

En cas de que l'equació sigui f(x)=−g(x)

Llavors només cal prendre les solucions d'x com a un valor real on f(x)=0 i g(x)=0. Això és degut a que la primera expressió és sempre positiva i la segona expressió és sempre negativa per tant només coincideix quant totes dues expressions siguin zero al mateix temps.

La implicació oposada és falsa, jo puc trobar x tal que f(x)=g(x), però amb f(x)<0 i g(x)<0 que queda exclosa com a solució amb l'expressió f(x)=g(x).

Si tot i així es vol l'altra implicació s'hauria de escriure aquesta última alternativa a la primera expressió:

±f(x)=±g(x) ⇔f(x)=g(x)

Si, a més, es vol utilitzar valors absoluts llavors queda:

|f(x)|=|g(x)| ⇔f(x)=±g(x)

(a+b)(a−b) =a−b
(a+b)⋅(a−b) =a⋅a−a⋅b+b⋅a+b⋅b =a2−b2 =a−b
(a+b)2 =a+2a⋅b+b
(a+b)2 =(a+b)⋅(a+b) =a⋅a+2⋅a⋅b+b⋅b =a2+2ab+b2 =a+2a⋅b+b

Les equacions irracionals són les que requereixen aplicar les arrel i les seves propietats per resoldre-les.[3]

Són del tipus:

x+1=x
Recordatori d'arrels
(xn)n=x si n és parell es restringeix al domini de l'arrel.
(xn)n=x si n és imparell és cert a ℝ.
Exemples a estudiar
1) x2+1=2x
Resolució

Fem el quadrat a banda i banda:

(x2+1)2=(2x)2 ⇒x2+1=22x2 ⇒1=4x2−x2 ⇒1=3x2 ⇒13=x2 ⇒x=±13=±13=±33.

Prova

Cas x1=33 ⇒¿(33)2+1=2(33)? ⇒(39)+1=233 ⇒129=233 sí és correcte.

Cas x2=−33 ⇒¿(−33)2+1=2(−33)? ⇒(39)+1=−233 no és correcte, perquè aquesta arrel és positiva i a l'altre costat de la igualtat és negatiu.

2) x−1−x+2=−1
Resolució

Fem el quadrat a banda i banda:

(x−1−x+2)2=(−1)2 ⇒x−12−2x−1x+2+x+22=1 ⇒x−1−2(x−1)(x+2)+x+2=1 ⇒−2(x−1)(x+2)=1−x−x+1−2 ⇒−2(x−1)(x+2)=−2x ⇒(x−1)(x+2)=x ⇒(x−1)(x+2)2=x2 ⇒(x−1)(x+2)=x2 ⇒x2+x−2=x2 ⇒x2+x−2=x2 ⇒x−2=0 ⇒x=2

Prova

¿2−1−2+2=−1? ⇒1−2=−1 ⇒−1=−1 sí és correcte.

Raonament

Compareu amb fer el quadrat a banda i banda de:

(x−1)2=(x+2−1)2 ⇒x−1=(x+2)2−2x+2+1 ⇒x−1=x+2−2x+2+1 ⇒−4=−2x+2 ⇒2=x+2 ⇒4=x+2 ⇒x=2

3) x+x+3=x+8
Resolució

Fem el quadrat a banda i banda:

(x+x+3)2=x+82 ⇒x+2xx+3+x+3=x+8 ⇒2x(x+3)=x+8−x−x−3 ⇒2x2+3x=5−x ⇒(2x2+3x)2=(5−x)2 ⇒22x2+3x2=25−10x+x2 ⇒4(x2+3x)=25−10x+x2 ⇒4x2+12x=25−10x+x2 ⇒4x2+12x−25+10x−x2=0 ⇒3x2+22x−25=0

Prova

Cas x1=1 ⇒¿1+1+3=1+8? ⇒1+2=3 ⇒3=3 sí és correcte.

Cas x2=−253 ⇒¿−253? no és correcte, perquè a la primera arrel ja surt negatiu.

4) x+1+1−x=2x2+1
Resolució

Fem el quadrat a banda i banda:

(x+1+1−x)2=2x2+12 ⇒x+1+2(x+1)(1−x)+1−x=2x2+1 ⇒2(1+x)(1−x)=2x2−1 ⇒(21−x2)2=((2x2−1)2 ⇒4(1−x2)=4x4−4x2+1 ⇒4−4x2=4x4−4x2+1 ⇒4=4x4+1 ⇒3=4x4 ⇒34=x4 ⇒±344=x

Prova

En aquest cas fem la comprovació amb x=±0,930605 i surt:[4]

Cas x1=0,930605 ⇒1,652892=1,652892 sí és correcte.

Cas x2=−0,930605 ⇒1,652892=1,652892 sí és correcte.

Equacions exponencials

[edit]
Propietats
a0=1 i a1=a
an=a⋅...⋅a⏟♯a=n
a−n=1an i an=1a−n
an⋅am=an+m
anam=an+m
(an)m=an⋅m
(a⋅b)n=an⋅bn
(ab)n=anbn

Les equacions exponencials són les que requereixen la utilització de les propietats de les funcions exponencials.

Notació

La funció exponencial amb base a i índex x amb resultat y s'escriu com:

ax=y on x és un nombre real i a és un valor de (0,1)∪(1,+∞)
Observació

Si a=0 llavors ax=0=y

Si a=1 llavors ax=1=y

ax>0 per qualsevol x∈ℝ

Propietat
ax=ay ⇔x=y on a∈(0,1)∪(1,+∞)
Demostració

⇒) Suposem que siguin iguals, llavors y=x+ε on per hipòtesi ε≠0.

⇒ax=ax+ε ⇒ax=ax⋅aε ⇒1=aε

Per les propietats de potències té com a conseqüència ε=0 que contradiu la hipòtesi, llavors obligatòriament x=y.

⇐) El camí invers es trivial, si x=y llavors ax=ax.

Per tant queda provat que ax=ay ⇔x=y i és a dir no hi ha pèrdua de solucions en passar d'una expressió a l'altra.

Donat x<y es té:

Si a>1 llavors ax<ay llavors es diu que ax és una funció creixent.

Si 0<a<1 llavors ax>ay llavors es diu que ax és una funció decreixent.

Demostració

S'ha d'aplicar que si a>1 llavors ax>1 amb qualsevol x>0.

Si ax<ay ⇔1<ay−x cert si a>1 ja que 0<y−x.

Fent el canvi b=a−1 llavors b>1 i es fa el mateix:

bx<by ⇔1ax<1ay ⇔ay<ax ⇔ax>ay.

Exemples d'equacions:

1) Troba la solució de:

a) 3x=9

b) 73x=72

c) 21−x=8

d) 52x+5x=2

Equacions logarítmiques

[edit]
Propietats
logax=logay ⇔x=y
logaa=1 𝑖 loga1=0
logax=log⁡xlog⁡a
loga(xy)=logax+logay
logaxy=logax−logay
loga(xn)=nlogax
logaxn=logaxn

Les equacions logarítmiques són les que requereixen utilitzar propietats dels logaritmes per ser resoltes.

Notació

El logaritme en base a de argument x i índex o resultat y s'escriu com:

logax=y on x és un nombre real a (0,+∞)

Recordant que:

log⁡x serà el logaritme en base 10, és a dir log10x.
ln⁡x serà el logaritme en base e, és a dir logex i se'n diu logaritme neperià o natural.
Definició
logax=y ⇔x=ay, on x∈(0,+∞)

En alguns països i en àmbits científics hi ha consideracions de log⁡x com a logex, i també per defecte es pot trobar log⁡x com a log2x.

Notes i referències

[edit]
  1. ↑ De fet hi ha exactament les mateixes solucions que el grau indica, però utilitzant nombres complexos, segons el teorema fonamental de l'àlgebra i considerant les solucions idèntiques duplicades o superposades que habitualment es prenen com a una de sola.
  2. ↑ x=k no són cap funció amb terme independent x però es pot fer una funció f(y)=k on el terme independent és y, no el necessitem en aquest curs.
  3. ↑ Recomanada aquesta definició didàctica està escudada en els fets, per tant és de facto una equació irracional. Pot tindre arrels amb les x que vulguis, però, ¿i si es simplifiquen sense cap propietat abans de resoldre l'equació?. Això proposa reptes, ¿hi ha equacions irracionals que no ho són?.
    Si volem x dintre d'una arrel: x+x=x+1
    Si volem que les solucions siguin arrels 1+x=2+1
  4. ↑ Només perquè quan són expressions difícils de efectuar la prova.